Les plantes dels balcons necessiten humus de cuc per créixer bé. A mi m’agraden molt els meus cucs, però, de vegades, als meus amics no els agraden gaire, especialment als meus estimats amics i companys de pis japonesos. Diuen: Fastigós! Espantós! Em pregunto si els meus cucs se senten insultats?

Sempre provo d’explicar-los que som nosaltres els que fem por i que els cucs són com àngels i que, tenir-los, és una senzilla manera de donar les gràcies a la Terra, que ens dona aliments, que ens ha donat els nostres cossos i tot el que tenim i estimem.

Nosaltres, els humans, ens passem la vida convertint coses boniques en coses inútils, convertint boscos en abocadors i urbanitzacions. Els cucs fan just el contrari. Ells converteixen les restes de cuina en ric compost, el qual fa créixer flors perfumades i herbes aromàtiques. Els cucs són els nostres salvadors.

En la meva pròpia visió del futur, per tota la ciutat hi haurà gent plantant jardins ufanosos i originals als seus balcons, i tindran vermicompostadors en cadascun d’ells i evitaran, així, que les restes de menjar vagin a parar als abocadors i, a més, mantindran la fertilitat allà on pertany: el sòl. Podeu veure aquesta visió de futur aquí: http://permaculture.org.au/2006/03/13/living-on-the-edge-the-balcony-garden-designers-guild/ (o introduïu al google 'PRI balcony garden').

Hi ha moltes coses a millorar en aquest vell i cansat món nostre, i la majoria estan fora del nostre control. Un jardí al balcó és prou petit per ser perfecte, tal i com jo m’ho imagino. Fins i tot si no teniu jardí, ni sòl, us en podeu fer el vostre amb els cucs.

El color negre del vermicompostador no és el més bonic dels colors i, a més, el negre absorbeix la calor i els cucs necessiten mantenir-se frescos com sigui. Jo podria haver pintat el meu vermicompostador amb pintura acrílica, però no sabia si seria prou resistent. En lloc d’això, vaig portar les meves il·lustracions a una impremta local i els vaig demanar que les convertissin en un gran adhesiu resistent a l’aigua i als raigs UV i vaig enganxar l’adhesiu al compostador. Això em va portar temps i em va costar un quants cents de dòlars (australians), però és una obra d’art, per tant val la pena.

I aquí teniu un altre dels meus somnis: trobar patrocinadors rics o administracions locals compromeses per muntar una elegant exposició de vermicompostadors a la ciutat i engrescar, així, la gent perquè s’instal·lin el seu vermicompostador a casa. Altres consells que us dono per convertir el compostador en un palau que no molesti a companys de pis primmirats són:

1. Trossegeu les restes de menjar ben petites quan cuineu.

2. Guardeu les restes a la nevera en un contenidor de plàstic tancat

3. Doneu de menjar als cucs només quan ja s’hagin acabat les últimes restes aportades.

D’aquesta manera, les restes es descomponen ràpidament, sense olors, i el compostador es pot fer servir, fins i tot, com a tauleta auxiliar des de la qual podreu gaudir del vostre paradís al balcó. Us convido a gaudir de la resta de les meves il·lustracions i del meu blog:

www.ceciliamacaulay.com.au
www.balconyofdreams.blogspot.com
Autor: Cecilia Macaulay