El pH és un valor que ens indica si un producte o material és àcid (pH inferior a 7), alcalí (pH superior a 7) o neutre (pH igual a 7). Convé que el compost sigui el més neutre possible perquè els microorganismes responsables de la descomposició de les restes orgàniques no toleren valors molt allunyats del 7. Si això es produís, el procés de compostatge es detindria o es alentiria notablement.

En general, les restes de monda dels cítrics (taronges, llimones, mandarines, etc.) I les fulles seques dels pins, entre d'altres materials, solen aportar valors baixos de pH en ser rics en àcids orgànics. En canvi, la gespa, les restes verdes de cuina o de jardí i les cendres de fustes o llenyes naturals poden incrementar el pH, ja que alliberen compostos alcalins.

Les restes vegetals frescos (els de cuina, del jardí o l'hort, la gespa, etc.) Són rics en nitrogen. Quan es descomponen, aquest element pot escapar del compost (i per tant perdre's) en forma d'amoníac (NH 3), que és un gas de marcat caràcter alcalí i el olor característica el delata quan es forma al compostador.

La formació d'amoníac té un doble efecte: d'una banda alcalinitzar lleugera i temporalment el compost (incrementa una mica el pH) i d'altra banda suposa una pèrdua de nitrogen, el qual, com és sabut, és un gran fertilitzant dels sòls. Per tant, aquest segon efecte és més greu que el primer al afectar la qualitat final del compost com a adob per a les nostres plantes.

En canvi, la alcalinització que suposa la formació de NH 3 és poc important, perquè és molt limitada en el temps i la pujada de pH és escassament significativa, de manera que no afecta el producte final, el compost madur.

Tant la pèrdua de nitrogen com la lleugera alcalinització poden evitar si les restes verdes es barregen, en el moment de dipositar al compostador, amb materials secs (rics en carboni), ja que aquests són capaços de combinar-se amb les molècules de les restes fresques , retenir el nitrogen que s'allibera i compensar la alcalinització que els materials verds puguin produir.

Si volem compostar una gran quantitat d'un determinat material de pH extrem o molt acusat, tant si és àcid com alcalí, correm el risc d'alterar les condicions òptimes de treball dels bacteris i fongs que descomponen les restes orgàniques i això afectaria, per tant , el procés de compostatge.

Cal precisar, però, que quan parlem de grans quantitats ens referim a les que es generen en indústries o empreses que treballen amb matèries primeres orgàniques. Per exemple, les fàbriques de sucs de cítrics produeixen enormes quantitats de restes d'aquestes fruites, les quals s'han de barrejar, si volem sotmetre-les a un compostatge eficient, amb altres grans quantitats d'altres materials de pH complementari.

En canvi, aquest no és el cas de les restes de cítrics produïts per una família, encara que aquesta sigui nombrosa o consumeixi molts cítrics (per exemple, per a elaborar sucs destinats al consum familiar). En aquest cas no és necessària una precaució especial, ja que la barreja de les restes de cítrics, al compostador, amb altres materials procedents de la cuina o del jardí, serà suficient per equilibrar o compensar les petites variacions de pH que puguin ocasionar, en el compost, les restes de cítrics.

Al llarg del procés de compostatge el pH va canviant en funció dels materials inicials, però al final el compost madur sol tenir uns valors de pH bastant propers al neutre, encara que és molt difícil en la pràctica aconseguir compost amb un pH exactament igual a 7. Gairebé sempre obtenim valors que s'aparten lleugerament de la neutralitat, uns tendeixen cap a l'acidesa, mentre altres ho fan cap a l'alcalinitat, en funció dels materials dominants durant el procés.

També cal tenir en compte el tipus de terra a la qual s'aplicarà el compost madur. Els terrenys carbonatats (rics en carbonat càlcic) solen ser alcalins, per tant, encara que el compost sigui lleugerament àcid no perjudicarem les plantes perquè aquesta acidesa quedarà compensada per l'alcalinitat del terreny. En canvi, els sòls granítics o pissarrencs són més àcids i, per tant, accepten perfectament el compost lleugerament alcalí.

Per conèixer el pH d'un sòl, i per tant saber quin tipus de compost se li pot aplicar sense por de perjudicar les plantes, hi ha diversos mètodes. El més precís i sofisticat és un aparell anomenat pH-metre. També es pot utilitzar el paper de tornassol, de menor precisió, però més econòmic i vàlid en moltes ocasions.

Igualment hi ha al mercat altres mètodes o aparells de complexitat i precisió intermedis als descrits. Tots ells tenen en comú que s'han d'adquirir, generalment, en comerços especialitzats i que la determinació del pH cal efectuar en solució aquosa, és a dir, la terra el pH volem mesurar ha de diluir en aigua abans de sotmetre-a l'anàlisi de pH.

Com a dada orientativa, és útil saber que la naturalesa química de la roca de la qual prové el sòl ens pot indicar el pH del terreny. Com a exemples, i en termes generals, se sap que les zones properes a la Serra de Collserola, el Montseny i moltes àrees dels Pirineus tenen el sòl àcid perquè la roca principal és el granit o la pissarra. En canvi, a les rodalies de Montserrat, Sant Llorenç del Munt, els Cingles de Bertí o altres zones prelitorals, els sòls acostumen a ser alcalins perquè la roca principal és calcària.

La duresa de l'aigua que transcorre per un terreny també ens pot indicar el pH del sòl. Les aigües dures solen correspondre a terra calcàries, i per tant alcalines, mentre que les aigües toves acostumen a estar relacionades amb sòls àcids.

No obstant això, el sistema més fiable és la determinació directa del pH del sòl on es vulgui aplicar un determinat compost, amb els mètodes explicats anteriorment.