Molt sovint al nostre vermicompostador observem uns organismes molt petits semblants a petites aranyes, de només uns quants mm de longitud, que es desplacen ràpidament per la tapa o per la superfície de les restes, o que romanen immòbils i agrupats. Són els àcars.
Els àcars són uns éssers vius diminuts que pertanyen al grup dels aràcnids. Són, doncs, parents de les aranyes i els escorpins. Podem trobar àcars en gairebé tots els ambients, tant terrestres com aquàtics, fins i tot marins. No ens ha d'estranyar que puguin viure en el nostre vermicompostador. De fet, són un dels grups d'animals més abundants en els diferents estrats del sòl, i hem de recordar que el procés que té lloc en el vermicompostador és el mateix que succeeix amb la matèria orgànica a la natura. S'han descobert unes 45.000 espècies diferents d'àcars, però es calcula que poden arribar a existir prop d'un milió! Donada aquesta abundància, i el fet que hagin colonitzat ambients tan diferents, la seva anatomia és molt variable. En aquest article es donaran unes pinzellades de les seves característiques anatòmiques bàsiques.
Com tots els aràcnids, no tenen ales, ni antenes, i tenen quatre parells de potes. Com a característica pròpia dels àcars podem destacar que no tenen el cos diferenciat de manera clara en dues regions. En la seva morfologia interna sí que es poden diferenciar un prosoma i un opistosoma, que són els dos segments del cos de les aranyes, però aquesta segmentació en gairebé cap mena de àcar es veu reflectida a l'exterior. Podem distingir el gnatosoma, que és la regió bucal de l'àcar, i el idiosoma, que es podria dir que és el cos.
Al gnatosoma es troben la boca i alguns apèndixs: els quelícers i els pedipalps. Els quelícers són apèndixs amb funció alimentària, que acaben en pinça. Aquesta pinça habitualment està formada per un dit fix i un dit mòbil. Aquest dit mòbil en alguns casos està modificat. Alguns àcars paràsits de plantes tenen aquest dit transformat en un estilet que els serveix per perforar les cèl lules de les plantes de les quals s'alimenten i extreure'ls el contingut. Altres ho tenen modificat en forma d'arpó, de manera que quan piquen a un hoste queden enganxats. És el cas de les conegudes paparres. Els pedipalps tenen funció bàsicament sensorial. Per a aquesta finalitat tenen una sèrie de pèls sensorials. A la regió bucal també trobem les glàndules sericígenas, les productores de seda.
Al idiosoma trobem les potes. Gairebé totes les espècies tenen vuit potes en la fase adulta, però molt sovint algunes larves només en tenen sis. Tant el idiosoma com les potes també tenen sedes sensorials, així com altres receptors. Per exemple, en la part anterior del idiosoma podem trobar ocels, uns receptors de llum molt simples. També trobem els orificis genitals, l'anal i els respiratoris. S'observen dos sistemes respiratoris diferents, poden respirar a través de la pell, i també a través d'uns orificis, que es coneixen com a estigmes, que connecten amb un sistema interior de tràquees, on té lloc l'intercanvi de gasos. Molts grups d'àcars tenen els dos sistemes, però hi ha grups que només tenen un dels dos. Pel que fa a la reproducció, els àcars tenen els sexes separats, és a dir, podem trobar mascles i femelles. Els intercanvis d'esperma es realitzen a través d'unes estructures de seda, els espermatòfors, que el mascle diposita en el substrat o directament cedeix a la femella. En general, el cicle vital inclou diferents estadis larvals. Com hem comentat abans, en la majoria d'espècies la larva té sis potes.
Estan adaptats segons les condicions del medi on viuen i segons la seva alimentació. Segons l'alimentació trobem els següents grups:
- Àcars depredadors: són àcars de vida lliure, que s'alimenten d'insectes, de nemàtodes (uns petits cucs), de col·lèmbols i d'altres organismes del sòl. Són animals de desplaçament ràpid, amb la pell més endurida que altres espècies d'alimentació diferent, i amb quelícers adaptats a la captura de preses. Alguns àcars aquàtics, per exemple, tenen els pedipalps transformats en pinces per a aquesta finalitat.
- Àcars paràsits: s'alimenten d'altres organismes vius, tant vegetals com animals. Trobem espècies que són molt perjudicials per als cultius, i altres que són perjudicials per als animals, fins i tot per l'home. Cal esmentar el cas de les paparres, que pertanyen a aquest grup, i que s'alimenten de la sang de mamífers. Algunes espècies es fan servir per controlar plagues d'insectes i de males herbes en els camps de conreu, ja que s'alimenten d'ells fins causar-la mort.
- Àcars sapròfits: la seva alimentació es basa en restes de matèria orgànica. La seva pell és més tova i els seus moviments més lents que els dels àcars depredadors. Podem dividir els àcars sapròfits en microfitófagos i macrofitòfagos. Els primers s'alimentan de fongs i bacteris, mentre que els segons ho fan de vegetals morts, fins i tot de fusta. Aquests són els descomponedors primaris, ja que són molt voraços, poden arribar a digerir el 20% del seu pes al dia. A més, deixen les restes orgàniques preparats perquè puguin actuar els fongs i bacteris sobre ells, ja que els trituren i els degraden químicament. Els àcars microfitófagos, d'altra banda, s'alimenten d'aquests fongs i bacteris, contribuint a la seva dispersió i estimulant el seu creixement.
Com hem vist, els àcars intervenen directament en el cicle de les restes orgàniques, sobretot vegetals, a terra. Per això és pel que no ens hem de preocupar si els veiem en el nostre compostador. Aquests àcars no són els que a alguns de nosaltres ens causen al·lèrgia, no són perjudicials per a nosaltres, més aviat al contrari, ¡fan del nostre compostador un autèntic ecosistema!
