El nostre amic Oriol el cargol, però, era tafaner de mena i és per això que, un bon dia, va decidir apropar-se una mica més a aquell objecte tan misteriós. Per començar, va decidir fer una volta de reconeixement, però no va trobar res d’interessant. L’objecte en qüestió no era comestible, no feia olor, no es movia... En definitiva, era d’allò més avorrit. Llavors, va gosar pujar-s’hi per veure si, més amunt, hi havia res que valgués la pena. Va pujar i pujar i pujar, fins a arribar al capdamunt. Però tampoc no va trobar-hi res de nou. Això sí, li va semblar que, del seu interior, venia una flaire molt familiar, molt semblant a l’olor que feia el bosc humit on havia viscut quan era petit. Quins records que li portava aquella olor! Va decidir que havia d’entrar allí dins fos com fos.

El cargol Oriol va cercar i recercar per tot arreu i, a la fi, va trobar un espai per on esmunyir-se a l’interior d’allò que no sabia què era i que tant l’intrigava. Dins era fosc, molt fosc, però s’hi estava calent i la bona olor que havia sentit des de fora, i que li recordava tant la seva infantesa, se sentia ara amb més força. Va començar a desplaçar-se molt a poc a poc, amb molta cura, perquè, tot i que l’ambient era molt agradable, no les tenia totes. Imagineu-vos quina va ser la seva sorpresa quan, a mesura que s’endinsava en la foscor més absoluta, els seus tentacles van començar a detectar muntanyes de fulles de col, fulles d’enciam i fulles de fulles! No s’ho podia creure! Allò era el paradís! Va decidir, sense pensar-s’ho dues vegades, que aquella seria, per sempre, la seva llar. I dit i fet.

Hi havia una vegada un cargol molt trempat, que es deia Oriol, que es passava el dia de fulla en fulla, ara menjo una mica d’aquí, ara una mica d’allà. Es coneixia tots els racons del jardí on vivia, i havia deixat el seu rastre platejat a totes les plantes, arbres i arbusts. De fet, els havia tastat tots. N’hi havia que li agradaven més i n’hi havia que li agradaven menys, però, en general, tot li anava bé.

Un bon dia, però, tot va canviar. Al jardí hi havia més moviment de l’habitual i, de sobte, un objecte enorme – si més no per a ell era enorme! - va aparèixer en un dels racons més allunyats del jardí, just sota el llimoner. Al principi, el cargol Oriol no en va fer massa cas, ja que estava força acostumat a que els humans li omplissin el jardí amb tota mena d’estris estranys i desconeguts que, per a ell, moltes vegades, eren summament perillosos. És per això que, en un primer moment, no va gosar acostar-s’hi gaire. Se’l mirava de lluny i, durant alguns dies, el va estar observant per esbrinar què feia. Però l’objecte no es movia, ni feia soroll. De fet, passava gairebé desapercebut, ja que es confonia amb les plantes i la gespa que l’envoltaven. Això sí, devia tenir molt d’interès per als humans, ja que aquests no paraven de fer-li visites, tant de dia com de nit, i de portar-li coses i d’ensenyar-lo als veïns.